El farisisme en el sentit modern és un sinònim d’hipocresia i hipocresia. No tota persona en el vocabulari del qual té la paraula donada coneix la història del seu origen. I s’origina a l’antiga Judea.
![Image Image](https://images.culturehatti.com/img/kultura-i-obshestvo/59/chto-takoe-farisejstvo.jpg)
La secta fariseu va aparèixer al segle II aC. Alguns jueus, que no estan d'acord amb algunes disposicions de la doctrina de la doctrina del judaisme, van crear les seves pròpies escoles religioses i filosòfiques. Al principi, la paraula "fariseu", que significava literalment "separat", era un sobrenom ofensiu. Però, amb el pas del temps, es va començar a pronunciar amb respecte. Els fariseus van veure el camí cap a la salvació del seu poble mitjançant la veneració de totes les tradicions, l’observació dels ritus passats de generació en generació - la “llei oral”, contrastant-se amb la llei escrita a la Torà.
En època de Jesucrist, era una secta poderosa, però el moviment ja estava degenerant - els fariseus es van convertir en fanàtics i casuistes. Jesús va discutir molt amb ells. Va denunciar els fariseus en predicar que ells mateixos no van complir, creient-se justos. Al capítol 12 de l’evangeli de Lluc, Jesús equipara el farisaisme amb la hipocresia: "Mentrestant, quan milers de persones es van reunir, de manera que es van amuntegar mútuament, va començar a dir primer als seus deixebles: compte amb el llevat dels fariseus, que és la hipocresia". De fet, la comprensió moderna del farisaisme es basa principalment en aquestes paraules. Irònicament, el cristianisme, un cop retret a tots els hipòcrites, a l’edat mitjana es va convertir en la religió dominant a Europa i va adquirir un caràcter fariseu, resultant en el fenomen de la Reforma, que va negar el formalisme, la pietat externa i la hipocresia dels ministres de l’Església catòlica.
Actualment, el farisisme és un enfocament formal de la moral, una qualitat negativa de la personalitat caracteritzada per la hipocresia i la hipocresia. La seva essència consisteix en una execució formal rigorosa, però no certa, sinó ostentosa, de les regles de la moral. En la comprensió del fariseu, la moral es redueix a seguir cegament un ritual que ja ha perdut la seva història. El farisisme, com a personificació de la moral externa, s’oposa a la moral interna i a les creences personals.