L’expressió “tallar-se al nas” s’utilitza en aquells casos en què volen que l’interlocutor recordi alguna cosa durant molt de temps. I la part destacada de la cara no té absolutament res a veure.
Placa commemorativa
Antigament, els pagesos no coneixien ni una carta ni un compte. I si un demanava a l’altre un préstec de diverses bosses de gra o farina, no podrien fer notes ni elaborar rebuts. Per tal que no es disputés el càlcul, el que va manllevar va portar amb ell una llarga placa de fusta anomenada “nas”.
En aquest tauler, es feien osques transversals segons el nombre de bosses prestades, després es dividia la planxa de dalt a baix, i la meitat esquerra amb puntades. Quan el deutor va venir a retornar les bosses, totes dues parts de la transacció van plegar les seves meitats del nas. Si les osques coincidiren i el nombre de bosses era igual al nombre d’escorcolls, això significava que cap dels pagesos no havia oblidat ni barrejat res.
El mateix costum existia a l’Europa medieval. A la República Txeca, per exemple, als segles 15-16. posseïdors àmpliament utilitzats pals especials: "talls" sobre els quals aplicaven, "tallats" amb marques de ganivet en la quantitat de begudes begudes o menjades pels visitants.
Homonímia
La paraula "nas" en l'expressió "picar-se al nas" no significa l'òrgan de l'olfacte. Curiosament, significa "placa commemorativa", "etiqueta per a notes". El propi nom de la tauleta prové, òbviament, del vell eslau verb "portar", de manera que no hi hauria cap ús per a les puntes, sempre s'havia de portar aquesta tauleta. I quan convé no oblidar ni confondre res, i diuen: "Talleu-lo al nas!".
A més, la paraula "nas" s'utilitzava anteriorment en el significat d'ofrenes, suborns i, si algú no podia estar d'acord amb la persona a la qual estava dirigit aquest nas, algú lamentable, com podríeu endevinar, va quedar amb aquest mateix nas.
Així, la fraseologia “tallar-se el nas” viu fins avui, i el seu significat original ha perdut el seu significat.
