Les parts immutables del discurs difereixen de les variables, ja que no tenen final. Aquestes parts de parla no es poden canviar i en el text s'utilitzen de la mateixa forma. D’acord amb el currículum escolar, s’inclouen parts de parla de parla, participis, adverbis, interjeccions i paraules onomatopeiques.
![Image Image](https://images.culturehatti.com/img/kultura-i-obshestvo/89/kakie-chasti-rechi-ne-izmenyayutsya.jpg)
Manual d’instruccions
1
Les parts oficials del discurs inclouen paraules a les quals és impossible fer una pregunta. Aquestes paraules no tenen significat lèxic, perquè no denoten un objecte, un signe o una acció. La seva única funció és auxiliar. Serveixen per expressar la relació entre objectes, accions o signes, així com per connectar-los entre si en una frase i una oració. En analitzar una frase, es salten les parts del servei de la parla perquè no són membres de la frase.
Les parts del servei són:
- partícules ("seria", "tant si", "només", "no", "només");
- unions ("a", "però", "i", "de manera que", "perquè");
- preposicions ("in", "under", "through").
2
El participi fa referència a les parts de parla independents. Podeu fer-li preguntes "Com?", "Què esteu fent?", "Què esteu fent?" El participi és una forma no definitiva del verb, que significa una acció addicional en l'acció principal. Els participis conserven la forma del verb a partir del qual es formen, i un dels atributs verbals és la transitivitat. Igual que el verb, el participi pot ser reflexiu i irrevocable, i també prendre una forma perfecta i imperfecta.
Una visió imperfecta significa que encara no s'ha finalitzat una acció addicional. Un participi inferior es forma a partir de la tija del verb en el temps present amb el sufix "a" després de siffilar ("respirar"), el sufix "I" en altres casos ("estimar") i "aprendre" del verb "ser" ("ser").
Una visió perfecta significa que l’acció addicional al començar l’acció principal, expressada pel verb predicat, ja s’ha acabat. Els participis imperfectes es formen amb els sufixos "in" ("menjar"), "polls" ("menjar"), "shea" ("venir") del verb infinitiu o del verb en forma del temps passat i utilitzant el sufix "penjar" ("fart") de verbs reflexius.
La sentència del sagrament és una circumstància.
3
Un adverbi és una part independent del discurs, que denota un signe d’un objecte, una acció o algun altre signe. En una frase, un adverbi es pot atribuir a un verb, participi, participi, substantiu, adjectiu o un altre adverbi. Els adverbis no tenen final i no es poden canviar. En l’oració, els adverbis sovint compleixen la funció de circumstància, però poden exercir el paper del predicat. Es distingeixen per designació els grups següents d’adverbis:
- la forma d’acció (“Com?”, “Com?”), per exemple: “fiable”;
- hora ("Quan?", "Quant temps?", "Quant temps?"), per exemple: "a l'estiu", "llarg";
- llocs ("On?", "On?", "On?"), per exemple: "lluny", "casa";
- raons ("Per què?"), per exemple: "en calent";
- objectius ("Per què?"), per exemple: "a propòsit";
- mesures i graus ("Quant?", "Quant?", "Fins a quin punt?", "Fins a quin punt?"), per exemple: "una mica", "molt".
Per separat, en rus, es destaquen els adverbis que indiquen un signe d’acció. Aquests són adverbis indicatius ("d'allà"), indefinits ("d'alguna manera"), interrogatius ("per què") i negatius ("mai").
4
Les interjeccions fan la funció de transmetre sentiments i emocions, sense anomenar el subjecte, ni l'acció ni el signe, per exemple, "ah", "oh", "wow", "wow", "br-r".
5
Les paraules onomatopeiques es creen per expressar sons de naturalesa animada i inanimada, per exemple: "ku-ku", "woof", "meow", etc. Tampoc canvien.