La paraula "al·leluia" va arribar als contemporanis procedents de l'arameu. Igual que la paraula "amén" no es va traduir literalment, però tothom coneix el seu significat. Al·leluia significa lloar Déu.
L’origen de la paraula al·leluia
La paraula "al·leluia" molts pronuncien i no pensen en el seu significat i origen. De manera que les persones solen dir quan aconsegueixen solucionar un problema, superar dificultats o evitar el perill. "Al·leluia" es pronuncia no només pels creients, sinó també pels que estan lluny de la religió, sinó que l'expressió és d'origen religiós.
La paraula provenia de l’arameu. Segons la interpretació hebrea, consta de dues parts: "al·leluia" i "jo". La primera part es tradueix literalment com a "elogi", i la segona és una abreviació de la paraula "Yahweh", que es tradueix com "Déu". Al·lel·là significa, doncs, "lloar Déu". Alguns interpreten aquest terme com "gràcies a Déu", "el nostre Déu és gran". La paraula pot tenir diversos significats, però tenen el mateix significat i consisteix en agraïment a Déu, reconeixement de la seva grandesa.
A la Bíblia hebrea, la paraula es trobava 24 vegades i 23 vegades al llibre dels Salms. A la part del Nou Testament de la Bíblia, "al·leluia" es produeix només 4 vegades.
Quan utilitzeu la paraula
La paraula "al·leluia" l'utilitzen tant cristians com catòlics. Això demostra una vegada més que aquestes religions tenen una arrel comuna: la jueva. Les persones que pertanyen a la religió catòlica diuen i canten "hallelujah" en els casos següents:
- abans de llegir l’evangeli;
- mentre cantava salms;
- després de la missa.
No hi ha restriccions estrictes en l’ús de la paraula. Es pot pronunciar lliurement quan es desitgi, però en els casos anteriors és necessari utilitzar-lo. Al·lel·là no es canta només als serveis funeraris.
En ortodoxia, la paraula s'utilitza durant:
- Divina Litúrgia (quan es celebra la petita entrada o entrada amb l’evangeli - pas d’un sacerdot o diaca per una porta lateral a les portes de l’altar durant el culte);
- la comunió del clergat (realitzada kinonik, que acaba amb la triple glorificació de Déu);
- la comunió dels feligresos (una oració d’agraïment acaba sempre amb la triple glorificació del Senyor);
- casaments;
- bateig.
Al final de la lectura dels salms, també diuen "al·leluia". Els dies no públics de dejuni central als serveis matinals, "hallelujah" substitueix algunes altres paraules.
Durant el servei funerari, la paraula no s’utilitza en les oracions a totes les esglésies. Anteriorment, es creia que "al·leluia" és una crida per obtenir resposta. Es pronunciava amb l’humor imperatiu plural. Cantant aquesta paraula, els capellans van fer una crida als feligresos no només a resar, sinó també a lloar Déu. Al·leluia vol dir "Lloar el Senyor!" Ara, això no només és una apel·lació i una exclamació independent.
Els serveis ortodoxos es caracteritzen per dir "al·leluia" tres vegades. Això simbolitza l’adoració a la Santíssima Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. En l’ortodòxia, hi ha una prohibició no pronunciada de pronunciar una paraula en la vida quotidiana. Molts clergues consideren això inacceptable. Quan una persona diu "al·leluia" a si mateixa o ho sent, sembla tocar a Déu, els valors més alts. L’expressió distingeix entre el terrenal i el diví. Si ho pronuncias entre paraules, no és correcte. En aquest cas, hi ha una certa falta de respecte per Déu i la depreciació de les oracions. A més, no es pot pronunciar la paraula amb ràbia, amb mal humor i quan desitjos no gaire bons es fan realitat a l'adreça d'una altra persona. Aquest comportament és un gran pecat.
Si una persona diu “al·leluia” no en l’oració, sinó com una exclamació independent, però alhora posa un significat especial a la paraula, sincerament vol agrair el Senyor per tot el que li passa, que va aconseguir o evitar, en una expressió tan lliure d’amor per No hi ha res innatural per a Déu.
A l’islam, la paraula “al·leluia” no s’utilitza. En canvi, els creients utilitzen la frase "La ila illa Allah". Es tradueix com "no hi ha Déu, sinó Allah".
La divisió de l’església associada a l’ús de la paraula
La paraula "al·leluia" ha causat un greu desacord entre els representants de l'Església ortodoxa. Molts fins i tot creuen que va donar lloc a una divisió que va dividir els creients en 2 camps. Per descomptat, no només aquest factor va ser la base de la separació, sinó que les contradiccions van resultar importants.
Fins al segle XV, es va cantar la paraula “al·leluia” i no es pensava en què volia dir. Hi ha qui no estava molt a prop de l'església, fins i tot va creure que s'hauria de dir per fer més precoses les oracions de l'església.
Una vegada, el metropolità li va portar una escriptura. L’essència de la pregunta era quantes vegades cal cantar "hallelujah" i si cal fer-ho. Era costum dir-ho tres vegades durant l’oració, però alguns creients creien que una vegada era suficient.
Efrosin Pskovski va anar a Constantinoble per aclarir aquest punt. En arribar, va dir que va rebre una resposta de la Santíssima Mare de Déu. En precs, li va dir que podia cantar "hallelujah" només una vegada. Algun temps després, la paraula es va començar a utilitzar 2 vegades, i després tres vegades. A tots els temples grecs van cantar només el triple (triple) "hallelujah".
El patriarca Nikon no es va oposar a aquest costum i el va acceptar. Però el 1656 aparegueren els Vells Creients. No estaven d’acord amb que la paraula s’hauria d’utilitzar tres vegades a l’oració. També van posar en dubte el triple bateig.
Així, el nombre d'usos de la paraula "al·leluia" va provocar un greu xoc de teòlegs. Per resoldre aquest problema es va convocar la Gran Catedral de Moscou. I després d’això es va imposar la prohibició final de la pura pronunciació de “hallelujah”. Actualment, a totes les esglésies ortodoxes l’elogi a Déu s’utilitza en les oracions tres vegades. L'excepció són només les esglésies de l'Antic Creient. Els antics creients no van acceptar aquesta regla i continuen utilitzant "hallelujah" dues vegades en la realització dels serveis.
